extret del carrer de la Favb
El G-16 de Barcelona. Participació privilegiada
Albert Recio.
El 15 de desembre del 2008, el diari econòmic madrileny Expansión certificava l’existència a Barcelona d’una “tertúlia” periòdica de setze presidents d’importants entitats, lobis o poders fàctics de l’anomenada societat civil catalana, que des de fa anys es reuneixen més o menys cada dos mesos. El que es podria batejar com a G-16 de Barcelona el formen quatre grans entitats representants d’interessos empresarials (Cambra de Comerç, Foment del Treball, Cercle d’Economia, i Institut Agrícola de Sant Isidre), sis entitats esportives (Barça, Espanyol, Tenis Barcelona, Club de Polo, Club Natació Barcelona i Centre Excursionista de Catalunya), quatre representants de l’alta cultura (Ateneu Barcelonès, Círculo del Liceo, Real Círculo Artístico i Orfeó Català), un centre social de l’alta burgesia (Círculo Ecuestre) i una entitat que sembla més una empresa que una altra cosa: el RACC. No deixa de ser curiós que sigui un diari madrileny i conservador el que ens hagi d’informar d’un fet si més no rellevant per entendre les dinàmiques de la nostra ciutat. Però és que fa molt de temps que a Barcelona vivim sotmesos a un miratge: el que separa l’esfera política de la societat civil. Seguint aquest guió, l’espai polític està ple de gent que només es mou per interessos i ambicions de poder. On predominen els incompetents. En canvi, la societat civil és un ric mosaic d’institucions apolítiques que treballen per vertebrar la ciutat, el país, en benefici dels interessos col·lectius. La que dóna força i vitalitat a la nostra societat. La que, un cop i un altre, és traïda per l’esfera política. Fa temps també que la nostra experiència ens diu que aquesta visió no reflecteix ben bé la complexa realitat del país. Per exemple, quan denunciem que existeixen diferents models de participació. Els que fixen els mecanismes formals de participació ciutadana, i el que hem anomenat el de la “llotja del Barça o la llotja del Liceu”. De la mateixa forma que en els mitjans de comunicació s’experimenten quotidianament desigualtats extremes en la forma en com es recullen i es presenten les opinions. Algunes entitats sempre generen grans titulars i articles que recullen les seves aportacions. D’altres consideren un èxit que les seves opinions siguin citades de tant en tant. I és que la nostra societat civil és com els animals de la igualitària granja orwelliana.
Tots som iguals, però uns més que els altres. Ho hem constatat massa vegades. Per exemple, quan ens hem enfrontat a requalificacions urbanístiques com la del camp de Sarrià, o la del Miniestadi, o el projecte d’hotel de l’Orfeó Català. O quan vam assistir a la demolició d’un projecte com la celebració d’un “dia sense cotxes”. O, molt especialment, quan en l’audiència pública sobre l’ordenança del civisme un elegant representant dels comerciants del passeig de Gràcia ens va recordar que tots els que ens havíem manifestat contraris a la norma (membres d’associacions de veïns, de sindicats, d’entitats de lluita contra la pobresa, de diversos moviments socials) no representàvem a ningú. Només ell era la veritable veu de la “societat civil”.
Dinàmiques del poder
Totes les entitats no empresarials del G-16 de Barcelona ja tenen un altre punt de trobada en una associació de segon ordre -Sport Cultura Barcelonaque compta amb la presidència d’honor de Juan Antonio Samaranch i en la qual també hi participen el Golf del Prat i el Club Natació Sabadell. En tot cas, un anàlisi del tipus d’institucions del G-16 i un passeig per les seves pàgines web ja dóna pistes i permet copsar qui són els membres més significatius de les seves juntes. I es poden constatar tres coses evidents: Primera: la seva adscripció social. Els màxims directius són sempre gent directament lligada al món empresarial o a les famílies que alguna vegada han comptat a la ciutat. Lògicament, l’adscripció empresarial és més evident a les associacions directament econòmiques, però a totes elles és fàcil detectar- hi relacions. En canvi, hi ha poca presència de figures culturals, amb l’excepció més notòria d’algun catedràtic d’Economia al Cercle de Economia (aquesta és la seva funció, la de constituir una plataforma intel·lectual liberal) i la d’algun notable que ha tingut un paper important en la gestió cultural de la ciutat (com Oriol Bohigas o Ferran Mascarell). Segona: la presència de les mateixes persones a diferents entitats. Un fet explicable pel sol fet que alguna de les webs explica molt bé l’origen comú i la interrelació entre elles Tercera: el predomini, amb poques excepcions, dels homes en la gestió d’aquestes entitats (de fet, en algunes l’entrada de dones amb ple dret és recent). La gestió de l’economia, l’esport i la “cultura” segueix sent un espai masculí, malgrat les pretensions de modernisme de les nostres elits. I si alguna cosa defineix tota aquesta amalgama és la seva composició social: representar les institucions que millor defineixen els interessos i les institucions civils de la nostra burgesia. Institucions amb una llarga història i tradició d’hegemonia cultural. I també de lloc de trobada on es fan relacions, es negocien interessos, es lliguen lleialtats, s’elaboren propostes. Espais que donen cohesió i projecció a un grup social.
Els interessos del diner
Podríem pensar que la trobada de presidents és una mateixa prolongació d’aquest dens teixit social. Un mer acte de reconeixement mutu, de companyonia de grup. Una reunió sense més interès. Però, amb malícia, podem pensar també que es tracta d’un espai més on comentar grans projectes, on generar complicitats. Els darrers anys la idea de les conspiracions té mala premsa. Però aquestes existeixen. Que no sempre arribin a bon port no vol dir que no s’intentin. I si bé no està clar que existeixi un model Barcelona de desenvolupament, el que és cert és que moltes de les iniciatives de la ciutat han estat lligades a la promoció del tipus d’esdeveniments esportius i culturals que aquestes entitats promocionen. I que els interessos del diner han estat sempre més considerats i presents que les demandes de la resta de col·lectius socials. Amb alguna d’aquestes entitats el moviment veïnal ha topat directament més d’una vegada. Per motiu de requalificacions, de prioritats de despesa (reconstruir el Liceu o resoldre l’aluminosi), de model de mobilitat, de privatització dels serveis. Que es reuneixin sistemàticament ens obliga a considerar que sovint ens enfrontem amb blocs socials força articulats. Tenen el seu dret a fer-ho. Potser l’error és que siguem la resta d’entitats i moviments els que habitualment estiguem tan aïllats i incomunicats. Més que preocupar-nos per l’existència d’una inevitable federació d’entitats burgeses, potser ens hauríem de preguntar per què no som capaços de construir una altra malla social que treballi per promocionar una diversa orientació social.
